Realment, els esforços de Mas, Pujol i de tot l’aparell de CiU per fugir d’estudi sobre la seva responsabilitat en el desastrós llegat que deixen després de 23 anys de Govern són increïbles. Com a cada cita electoral, en el seu programa hi ha tot tipus de promeses, també de política social. Aquestes propostes després son ràpidament oblidades. Això no impedeix que a cada comesa electoral es repeteixi la jugada, sense cap tipus de mirament. I ja van set cops, amb aquestes darreres eleccions!
És en els punts de l’anomenada política social, en el tema de l’habitatge, la sanitat o l’ensenyament, en els que es veu clarament quins interessos de classe representa CiU: els dels empresaris de la construcció i els especuladors immobiliaris, els de les companyies sanitàries privades, els dels empresaris dels centres educatius privats...
En un sentit més ampli, els governs de Pujol han tingut sempre com a primera prioritat, durant 23 anys, “mobilitzar recursos” en benefici de la burgesia catalana. Han donat suport totes les demandes dels empresaris en el terreny laboral (suport a les diferents contrarreformes laborals del PP), com també han recolzat els retalls socials dels successius Pressupostos Generals de l’Estat.
Quan els empresaris han estat els principals beneficiaris de la política de CiU, no és gens estrany veure’ls ara fer maniobres per comprometre el PSC en un acord de govern amb CiU. Maragall, en aquest sentit, ha descartat per complet un acord de govern amb CiU, el que és clarament una bona notícia, tenint en compte les vacil•lacions que en aquest tema s’han manifestat en el darrer període. Perque del que es tracta és de canviar de política, no només de cares o de formes de fer. Pel que fa a les patronals, està clar quines són les seves preferències, i a la vista del previsible canvi de color en el Govern de la Generalitat, amb la inclusió de CiU al govern pretenen llastar des del principi l’acció de govern i mirar de frenar les exigències dels joves i els treballadors al futur govern d’esquerres.
No podem oblidar, en aquest sentit, la campanya finançada per la patronal, Foment del Treball, a l’any 80, a les primeres eleccions a la Generalitat, quan per barrar el pas a un govern d’esquerres, PSC-PSUC, van finançar a CiU i a l’ERC d’Heribert Barrera. Aquests dies, el mateix Joan Rosell, president de Foment, ha tornat a manifestar públicament les seves preferències. En aquest cas ha declarat la desconfiança del món empresarial respecte de l’ERC de Cardod-Rovira, el que venint d’on vé (Rossell, a més de president de la patronal dels grans empresaris, Foment del Treball, és president de Fecsa-Endesa, sí, el dels talls de llum i el dels incendis pel mal estat de les línies elèctriques) més que afectar negativament electoralment a ERC li està fent campanya a favor. Mentrestant, els dirigents d’ERC van darrera dels empresaris oferint-los garanties de moderació i de responsabilitat. I això sí que no ho dubtem gens. Carod-Rovira i els seus nois es desfaran com un terrós de sucre en mans del “sector dels negocis”. La seva indefinició sobre els futurs pactes de govern (a l’esquerra o a la dreta, amb el PSC i ICV-EUiA o amb CiU) és una confesió clara de l’ambigüitat dels seu programa i de l’absència d’una voluntat de canvis socials profunds.
D’altra banda, és cert que no hi ha hagut per part del partits d’esquerres, PSC i ICV-EUiA, ni per part dels sindicats, UGT i CCOO, una oposició bel•ligerant als atacs de CiU en tota una sèrie de terrenys: ensenyament, laboral (expedients de regulació), tancament d’empreses (com Lear a Cervera, Valeo a Abrera...). L’excepció ha estat, potser, en l’oposició al transvasament previst al Plan Hidrológico Nacional, en el que sí s’han implicat una mica més, però fins i tot en temes com en el dels incendis d’aquest estiu, una autèntica catàstrofe natural de la que és responsable el govern de CiU per la manca d’accions preventives i la falta de dotacions que permetin actuar de manera ràpida i efectiva, no han tingut ni el ressò ni la resposta contundent que es mereixia per part dels sindicats i dels partits de l’esquerra.
Aquesta falta d’oposició contundent és producte de la política seguida pels dirigents sindicals i del PSC i ICV, que han estat repetint-se que Catalunya és una bassa d’oli comparat amb la crispació política que es viu a Madrid. La idea de l’”oasi català”, de la que tant s’ha beneficiat Pujol al llarg de tots aquests anys, és una idea que es deu correspondre amb la tranquilitat que es viu al Parlament o als despatxos, però que no es correspon en absolut amb l’ambient que es viu al carrer, a les fàbriques i als instituts. La demostració és que cada vegada que hi ha hagut una convocatòria seriosa (vaga general el 20-J, contra la guerra imperialista a l’Iraq, manifestacions d’estudiants contra la LOU i la Llei de Qualitat...) la resposta ha estat massiva.
Balanç de 23 anys
de govern de CiU
La dreta ha descobert ara, després de vint-i-tants anys de governar, a les famílies. Però resulta que la seva visió del que ha de ser la política social d’ajudes a les famílies es correspon a una visió ben de dretes: subvencionar l’escola privada, subvencionar les famílies nombroses independentment de la renda... Així al juny passat es va aprovar amb els vots de CiU i ERC la primera llei de suport a les famílies. Per començar, es limita a una sèrie de prestacions molt limitades (per fills menors de 3 anys o de 6 si són famílies nombroses, ajuts per a la reproducció assistida i per a les adopcions...) i subjectes a la disponibilitat pressupostària. Total, que la llei en qüestió es tracta d’una mesura clarament de cara a la galeria abans de les eleccions. La realitat és que les transferències i serveis de suport a les famílies representen a Catalunya el 0’4% del PIB davant del 2’2% de la mitjana de la UE.
Atenció a la gent gran
i escoles-bressol
La majoria dels avis que estan en residències a Barcelona paguen més de 1.000 euros al mes. La pensió mitjana és de 587 euros. A Barcelona, només una de cada tres places geriàtriques està subvencionada. A la resta de Catalunya les subvencions arriben a només el 50% de les places.
El govern de CiU, en una altra mesura de descarat electoralisme, ha reservat 30 milions d’euros per a ajuts que complementin les pensions de viduïtat i no contributives. Es pretén pagar el 7’1% de diferència que hi ha en el cost de la vida a Catalunya respecte de l’Estat. Les pensions, amb aquest increment, seguiran estan per sota del Salari Mínim Interprofessional (és a dir, 442 euros/mes) i per sota del nivell de probresa! (465,6 euros/mes segons la definició de la UE). I aquest increment missèrrim és el que està venent CiU com a “política social”. De fet, la Generalitat es va gastar, oficialment, més de 30 milions d’euros en publicitat l’any passat. D’aquest any 2003 no cal dir que encara s’ha gastat molt més.
Però seguim amb el balanç de la política social de CiU. Catalunya està a la cua en atenció domiciliària a la gent gran. Només l’1’3% dels avis tenen accés a aquest servei (per sota del 2% de l’Estat). A Catalunya hi ha més de 100.000 avis amb un nivell d’incapacitat greu (no es poden vestir-se sols o anar a comprar).
Falta d’escoles-bressol: el 70% dels nens menors de tres anys no tindrien plaça —ni pública ni privada— si la sol•licitessin. Ciutats com Santa Coloma de Gramanet o Cerdanyola no tenen ni una sola escola-bressol pública. A Barcelona, les escoles-bressol públiques cobreixen només el 50% de la demanda. El 1999 CiU va prometre crear 30.000 places d’escoles-bressol. No ha fet ni la meitat.
Sanitat i ensenyament
Pel que fa a la sanitat, Catalunya, juntament amb Galícia, és la comunitat més endarrerida en reformar l’atenció primària. Els serveis de salut estan poc desenvolupats i d’això se’n deriva que Catalunya tingui les pitjors taxes de l’estat pel que fa a mortalitat i casos de malalties infeccioses i cancerígenes. Hi ha parts de Catalunya amb problemes sanitaris propis del tercer món, com la disenteria. Les llistes d’espera s’han reduït un 4% l’últim any, però segueix havent-hi importants punts negres. Per exemple, una implantació de pròtesi de genoll té una espera mitjana de 51 mesos (més de 4 anys!). A algunes zones del Baix Llobregat i de la resta de l’àrea metropolitana de Barcelona hi ha fins a un any i mig d’espera per aconseguir la primera visita de l’especialista. La despesa social en sanitat a Catalunya és del 4’9% del PIB davant del 5’7% de l’Estat i del 7’1% de la UE.
Aquests percentatges, que trenquen del tot amb la idea que ens ha volgut vendre la burgesia catalana, la d’Espanya va bé i Catalunya encara millor, ens els tornem a trobar en el punt de l’ensenyament. El govern català inverteix en ensenyament el 37% menys que la mitjana estatal. I en canvi paga als centres educatius privats (concertats) el 61% més que les altres comunitats. Aquest curs la Generalitat ha decretat que es pot superar un 10% el màxim de 25 alumnes per aula a primària i de 30 a secundària. Amb CiU al govern s’ha creat una doble xarxa escolar amb fons públics: per una banda subvencionen escoles privades, que arriben a cobrar als pares mensualitats de fins a 600 euros, i per una altra neguen a l’escola pública més professors, més mitjans i més recursos per atendre correctament una realitat social diversa, amplificada per la immigració.
L’habitatge
Els dirigents de CiU no solen parlar del tema de l’habitatge quan parlen de política social. Deu ser que aquest tema, per ells, està dins del capítol dels negocis, no del de les necessitats socials. De fet hi ha una dada que ho resumeix tot: entre l’any 1996 i el 2000 l’habitatge protegit a Catalunya ha passat del 34% del mercat immobiliari al... 4%! Està clar que davant de la bombolla especulativa, que Pujol i Mas s’afanyen a desmentir, el govern de CiU no ha fet res per impedir que els seus homes de negocis es facin d’or especulant amb la construcció i compra-venda de pisos. Els preus han pujat en set anys tres cops més que els salaris. El metre quadrat ha pujat un 97’2% des el 95, mentre que els sous han pujat només un 32%. A Barcelona (la segona ciutat més cara de l’estat) l’acompanyen en els primers llocs l’Hospitalet (la vuitena), Badalona (9a.), Santa Coloma (11a.), Mataró (14a.), Sabadell (17a.) i Terrassa (20a.). L’augment mitjà dels preus a aquestes ciutats ha estat superior al 10% anual. Les famílies destinen ara el 60% dels ingressos a pagar la vivenda quan fa deu anys hi destinaven el 30%. Amb aquest panorama, el 67% dels joves entre els 25 i els 29 anys, no es poden emancipar. El PSC planteja en el seu programa dedicar 2.504 milions d’euros a construir habitatge protegit en els propers 4 anys. Es farien 42.000 pisos (el 20% de l’oferta actual). Una altra de les propostes del PSC és fer un registre de pisos buits, però aquesta mesura, per si sola, no farà res per combatre l’especulació immobiliària.
No voldríem acabar el balanç dels 23 anys de govern CiU sense fer esment també de dos punts diferents força reveladors. Per un costat, el tema de les infrastructures. Pujol sempre ha presumit de “fer país” quan inaugurava un pont o una carretera. La veritat és que el balanç pel que fa a les infrastructures de transport públic és desastrós. Línies regionals, vitals per a la “Catalunya interior”, estan des de fa anys en un estat d’abandonament tercermundista davant la mirada indiferent de CiU i el PP. Però és que, a més a més, un terç de les carreteres catalanes presenta un alt risc d’accidents. Els 10 trams més perillosos sumen 101 quilòmetres de punts negres. I això després de 23 anys de govern!
Pel que fa a la cultura, una sola dada es prou reveladora. La Generalitat ha trigat deu anys en fer un estudi sobre el nombre i la qualitat de les biblioteques públiques existents a Catalunya. De fet, el nombre d’usuaris i de biblioteques públiques ha anat creixent, de la mà dels ajuntaments i de la diputació de Barcelona, sobretot. El resultat de l’estudi és que hi ha un dèficit de biblioteques que supera el 50%. Hi ha comarques, com la Bisbal d’Empordà o Solsona, que no en tenen cap.
Amb dades com aquestes queda ben clar que tots els discursos patriòtics de Pujol i Mas en defensa de la cultura i la llengua catalana no són més que paraules. Paraules per explotar els legítims sentiments nacionals d’una part important de la població en benefici propi, en benefici de CiU i dels interessos que representa. Paraules que després no es corresponen en absolut, com veiem, amb una política de posar a l’abast de tothom la cultura i el coneixement.
CiU, al servei dels empresaris
Darrerament s’ha produït un debat sobre la pèrdua de pes econòmic de Catalunya envers Madrid. De fet, Catalunya, com a regió industrial desenvolupada, ha estat un pol important d’atracció d’inversions estrangeres durant les dues últimes dècades, però en els últims anys ha notat la forta competència de Madrid, important seu financera de companyies multinacionals i, a més, privilegiada per la visió centralista del PP. De tot això es lamenta Pujol i els empresaris, a través de les Cambres de Comerç i les associacions empresarials. I en això Pujol, Mas, Carod-Rovira i, fins a cert punt, també Maragall aixequen altre cop la senyera per reivindicar la força “emergent” de Catalunya, per revifar la potència econòmica i industrial de Catalunya. Aquests discursos solen anar acompanyats d’apel•lacions a “treballar junts” per aixecar aquest país, etc., etc. Al final tot acaba en que els treballadors no podem exigir més del que ens poden donar els empresaris en aquest moment, “ateses les circumstàncies de la competència internacional”.
CiU ha demostrat clarament quins interessos representa a tots i cada un dels conflictes laborals que s’han viscut a Catalunya en aquests 23 anys. Ha aprovat pràcticament tots els expedients de regulació que li ha presentat els empresaris. Ha permès el tancament de fàbriques senceres, com Lear a Cervera, sense importar-li que la comarca esdevingui un desert industrial. Ha donat suport a les contrarreformes laborals del PP, com ja va fer amb la contrarreforma laboral de l’últim govern PSOE, i ha aprovat els pressupostos generals de l’estat del PP, quan aquests contenien importants atacs a les conquestes socials dels treballadors. Com a curiositat, podem dir que la nova llei de prevenció de riscos laborals, aprovada al Congrés aquest mateix mes d’octubre, no va obtenir el suport de CiU. Els diputats convergents es van abstenir no perque aquesta llei no esmenti en cap moment la precarietat o la subcontratació com a causes dels accidents laborals, sinó perque no contempla cap incentiu positiu (beneficis fiscals) per dur a terme la prevenció laboral! Sí, senyor, demanen, ni més ni menys, que l’empresari que no infringeixi la llei sigui premiat amb una bonificació fiscal! Tota una declaració de principis.
Per assolir la majoria:
un autèntic programa socialista
Un sondeig a l’abril donava un avantatge de gairebé 9 punts a Maragall sobre Artur Mas. CiU ha pagat els 7 anys d’estreta col•laboració amb el PP amb un fort desgast electoral. Les mobilitzacions massives contra la guerra a l’Iraq i contra el PP també han afectat a CiU, que ha estat vista per molts dels seus antics votants com un aliat del PP, imprescindible a la primera legislatura, quan els populars encara no tenien majoria absoluta. També el suport de CiU al Plan Hidrológico Nacional i al transvasament li ha restat una part molt important del suport que la federació obtenia a les comarques de Tarragona. A les darreres eleccions autonòmiques, l’esquerra, malgrat haver obtingut 100.000 vots més que la dreta, es va quedar a un escó d’assolir la majoria al Parlament, per la desproporció que hi ha entre els vots que costa un diputat a Barcelona i el que costa a les altres províncies (Lleida, Tarragona i Girona). PSC, ICV i ERC van sumar 67 escons mentre que CiU i PP van sumar 68. És ben clar que per a l’esquerra el punt clau és la participació. El PSC i ICV-EUiA, per superar el nombre de vots, han de mobilitzar la seva base social natural, els joves i els treballadors. A les autonòmiques anteriors, la participació a penes va arribar al 60%. A les zones obreres l’abstenció encara va ser més alta. Un programa socialista, amb l’objectiu de resoldre els problemes més urgents i importants, això sí que aconseguiria connectar amb les aspiracions de la gran majoria de joves i treballadors i tindria un efecte indiscutible a les eleccions.
La defensa dels drets democràtico-nacionals per part del PSC i ICV-EUiA, com el dret a l’autodeterminació, li trauria a la burgesia catalana el suport que obté de sectors importants de la població, sectors populars, capes mitges, per la qüestió nacional. Aquest punt ha d’estar lligat a un programa de classe clar, un programa socialista que unifiqui els treballadors i els joves per sobre de fronteres nacionals. Això és el que els marxistes creiem que els partits de l’esquerra haurien de defensar. El problema de l’atur, el de la falta de vivendes dignes i assequibles, la falta d’infrastructures socials són qüestions a resoldre a través de plans ambiciosos, que posin els mitjans i els recursos existents a la societat al servei de la majoria de la població. Per això per els marxistes la lluita per unes condicions de vida dignes per als treballadors està estretament vinculada a la lluita pel socialisme, a la lluita per la transformació socialista de la societat. El problema no és que no hi hagin recursos. Sí que n’hi ha, però estan en mans d’una ínfima minoria de la societat, que els té en benefici propi. Els marxistes defensem la nacionalització de la banca i els monopolis, sota control obrer i sense indemnització, per posar l’enorme riquesa que creem els treballadors en benefici d’un pla que garanteixi la plena ocupació, la sanitat i l’ensenyament públics de qualitat, una vivenda digna per als joves...
El proper dia 16 de novembre, és clar, hem d’anar a votar, per fer fora la dreta de la Generalitat. Ja n’hi ha prou de governs de dretes a la Generalitat! Aquest serà, sens dubte, un important primer pas i per això creiem que els joves i els treballadors el 16 hem d’anar a votar a al PSC o a ICV-EUiA. Però votar no és suficient, els joves i els treballadors ens hem d’organitzar políticament. En el marc del capitalisme el marge per fer una política social substancialment diferent a la que ha practicat la dreta és força estret. Sense la perspectiva de la transformació socialista de la societat inclòs les millores que amb un govern de l’esquerra es pot arribar a assolir poden ser ràpidament contrarestades per la crisi econòmica, la inflació, la guerra i altres fenòmens totalment lligats al sistema capitalista. Mentre la llei del benefici privat sigui la predominant en la societat, totes les conquestes dels treballadors seran limitades i tindran el risc de ser suprimides. Qualsevol govern de l’esquerra que accepti la política de no anar més enllà de lo possible sota el sistema capitalista, que estè en una etapa de decadència en tot el món, tard o aviat acabarà prenent mesures contràries al interessos dels treballadors, de la joventut i de la majoria de la societat.
Més que mai, tant a Catalunya, com a la resta de l’Estat i al mon sencer la lluita per socialisme està més vigent que mai i més que mai és necessari enfortir una corrent marxista per fer possible aquest objectiu.
¡Uneix-te al marxistes de El Militante!
