Durant aquests dos anys i mig de govern tripartit hem vist com la dreta espanyolista duia a terme una campanya espaordidora sobre la qüestió de l’Estatut. Els dirigents del PP han repetit fins a l’avorriment que l’Estatut buscava la “secessió” de Catalunya. Amb el muntatge de recollir firmes demanant un referèndum a tot l’Estat, el PP ha intentat ressuscitar l’anticatalanisme de l’època franquista per carregar contra el govern de Zapatero.
Per part de la dreta nacionalista (CiU), que tan bé es va entendre a les legislatures anteriors amb el PP, aquests tampoc han desaprofitat l’ocasió per arremetre contra el govern tripartit a Catalunya i oferir-se com a “aliat responsable a Madrid”. El govern de Zapatero va agrair el gest donant un protagonisme polític a CiU en el procés d’aprovació de l’Estatut que ha irritat al PSC i a ERC.
Les qüestions en teoria de principis, amb les que tan teatre va fer CiU a les negociacions al Parlament, com el reconeixement de Catalunya com a nació, van quedar definitivament enrere. Ara, interpretant el paper que els correspon com a representants polítics directes de la burgesia catalana, per a CiU es tractava de tancar el tema amb la qüestió del finançament, arrencant més fons per als empresaris, i el traspàs d’alguna competència més. Pel que sembla, amb l’acord sobre l’Estatut, a més a més, els dirigents de CiU han desbancat a ERC com a suport del govern Zapatero al Congrés, amb la qual cosa els dirigents i els quadres de CiU ja es veuen de nou ocupant els despatxos de la Generalitat. Encara que abans caldrà veure què diuen les urnes, i ja veurem quins resultats es donen a les properes eleccions, però més enllà de les perspectives electorals, el que realment val la pena ressaltar és la forma en que la dreta nacionalista ha utilitzat en benefici propi la campanya de desestabilització i assetjament de la dreta espanyolista. És realment una cosa completament obscena ficar al mateix sac ERC i PP, pel seu “extremisme”, com fan els dirigents de CiU.
Pel que fa al contingut de l’Estatut, a banda del punt del finançament, les principals novetats se centren en el traspàs de més competències. Això per si sol, com hem vist al llarg dels 23 anys de governs de dretes de CiU, no és suficient per garantir una política en benefici dels treballadors i la joventut. A les dues dècades de governs de Pujol, els traspassos de competències a la Generalitat van ser utilitzats en benefici de la burgesia, fins el punt que avui Catalunya encapçala les comunitats pel que fa a privatització de la sanitat i l’ensenyament. Per exemple, a sanitat, el 76% dels centres extrahospitalaris i el 70% dels hospitals són privats o de fundacions privades. A ensenyament, l’escola privada concertada (la majoria en mans de l’Església) acapara ja el 40% dels alumnes. A algunes ciutats, com Barcelona capital, supera el 60%. La claudicació de l’esquerra davant la dreta en aquestes qüestions queda ben clara quan el govern del tripartit (amb la consellera d’ERC al capdavant) acaba de pactar amb els empresaris i l’Església, per un costat, que podran seguir cobrant quotes als pares fins als 2011 (una cosa que en teoria la llei no permet) i, per l’altre, que augmentaran els fons públics a l’escola concertada per sobre del que havia fet inclús CiU en els últims anys de govern (un 8’5% i un 11’7% el 2006 i 2007 enfront del 5’8% i el 4’4% el 2002 i 2003).
Cap canvi en el model de serveis públics
Malauradament, el nou Estatut no introdueix cap canvi en aquest model de serveis públics en mans privades. Malgrat la propaganda a favor de l’Estatut del PSC i de ICV, que planteja que l’Estatut representa un avenç en drets socials i més mitjans per fer una política en benefici dels treballadors i de la joventut, la realitat és que no hi ha ni un sol punt en el que es plantegi un canvi a favor de l’escola o de la sanitat públiques. Com tampoc hi ha cap mesura o compromís concret per resoldre el tema de la pobresa, que arriba al 18’6% de la població a Catalunya. En aquesta qüestió, l’últim acord entre la Generalitat i les direccions d’UGT i CCOO, que ha fixat la pensió mínima en 331,35 euros al mes, tampoc servirà per reduir el nombre de pobres a Catalunya.
De fet, la política social del tripartit és completament limitada i insuficient. Davant l’accelerat encariment de la vivenda, la precarietat laboral existent i les privatitzacions, el que els dirigents reformistes intenten fer passar com a política social no són més que mesures purament cosmètiques, sense pràcticament cap incidència real. Per exemple, en la qüestió de la vivenda, una família amb ingressos equivalents a 3,5 cops el salari mínim interprofessional hauria de destinar el 99,7% dels seus ingressos per comprar una vivenda nova a Barcelona i el 72,7% en l’entorn metropolità de Barcelona.
Un altre exemple del que diem és el punt sobre immigració. Es reclamen les competències sobre immigració, però en cap moment es diu per fer què, amb quin objectiu. Per reconèixer el dret dels immigrants a viure i treballar en condicions dignes, com la resta de ciutadans? O per aplicar la mateixa política que el govern central, de repressió, conculcació de drets i repatriació forçada?
En el terreny laboral, els joves i treballadors de Catalunya treballem cada cop més hores a la setmana, els sous pugen per sota de la inflació (el 4t trimestre del 2005 els sous a Catalunya van pujar un 2,1% respecte el mateix període de l’any anterior, mentre que l’índex de preus oficial va pujar un 4,1%), i els acomiadaments i els tancaments d’empreses es repeteixen sense que el govern de la Generalitat faci res per impedir-ho. Ara li toca el torn a Braun, amb fàbrica a Esplugues, que ha plantejat el tancament per deslocalitzar la producció com abans ho han fet altres moltes empreses del sector de l’electrònica i del tèxtil. Un altre cas, que ha representat una autèntica decepció sobre les expectatives que havia generat el tripartit entre els joves i els treballadors després de tants anys de governs de dretes ha estat l’actuació d’aquest en el conflicte de Seat, en el que s’ha posicionat del costat de la multinacional enfront als interessos dels treballadors, aprovant un expedient de regulació d’ocupació que ha representat l’acomiadament de 660 empleats.
La mateixa claudicació ha mostrat el tripartit davant la dreta en la defensa dels drets democràtics. No només ha renunciat a defensar el dreta a l’autodeterminació a l’Estatut, sinó que tampoc es planteja en cap moment la depuració dels elements antidemocràtics que hi ha a les forces de seguretat de l’Estat, a l’Exèrcit i a l’aparell judicial. Igual que no es qüestiona el model que porta a la privatització dels serveis públics, tampoc es qüestiona l’ordenament jurídic profundament antidemocràtic, com determinats articles de la Constitució –la monarquia, el paper de l’exèrcit com a garant de la “sacrosanta unidad de la Patria”, etc.
Per contra, un Estatut que realment signifiqués un canvi radical en tots aquests àmbits sí seria vist amb un enorme entusiasme. Un Estatut que plantegés, per exemple, l’expropiació del sòl sense indemnització als especuladors, com a instrument per dur a terme plans de construcció de vivendes socials dignes. O que plantegés la nacionalització de la banca per disposar dels recursos econòmics suficients per destinar-los a autèntics plans socials.
Com va demostrar la manifestació del febrer, “Pel dret de decidir”, hi hauria un suport molt gran per a una política ambiciosa que es plantegés com a objectiu conquistes democràtiques i mesures polítiques i socials com les que aquí hem exposat.
Un ‘NO’ d’esquerres
Els dirigents del PSC saben que l’única forma de mobilitzar el vot a favor és vinculant el vot afirmatiu com un vot enfront de la dreta del PP. Això tindrà un cert ressò entre alguns sectors però per descomptat no es pot confondre amb una mostra d’adhesió o entusiasme cap al contingut de l’Estatut o cap a la política feta pel tripartit. El més important és que també hi haurà un vot NO d’esquerres, un vot NO per reclamar un Estatut que defensi realment els interessos de la majoria de la societat, els joves i els treballadors.
Per tot això, els marxistes diem NO a aquest Estatut. A més a més, no és cert que si l’Estatut no sortís aprovat el principal beneficiari seria la dreta, com diuen els dirigents del PSC i ICV-EUiA per defensar la seva posició. Ni molt menys serà així si les organitzacions d’esquerres, els sindicats, les associacions de veïns, etc., vinculen el NO a aquest Estatut a la necessitat d’un Estatut que defensi realment els drets democràtics, com el dret a l’autodeterminació, i els interessos dels joves i els treballadors, plantejant un programa que contempli: la reducció de jornada a 35 hores setmanals sense reducció salarial, l’eliminació de les ETTs i dels contractes escombraria, vivendes socials el lloguer de les quals no superi el 10% dels ingressos. En definitiva, un programa en benefici de la majoria de la societat i no en benefici dels grans empresaris i les multinacionals.
